Guapeta de cara *











{31/07/2009}   Menta, fresca!

Gelats de maduixa menjats: 1
Temperatura de l’aire acondicionat: 25º

Demà a la nit vindran unes amigues a sopar a casa i he tingut ganes de preparar alguna cosa diferent. He buscat algunes receptes per internet i finalment m’he decidit per fer un gelat de menta. M’agrada i em relaxa cuinar per als altres. Una amiga em deia que la cuina és un acte de generositat. M’agraden les converses de cuina, de rellotge rodó penjat a la paret que fa soroll quan es mouen les busques. M’agraden les converses de cuina amb cafetera de fons fent soroll.

Canviant de tema, he trobat per internet una pàgina que parla sobre el sexe a la literatura catalana (escrita per Mercè Molist) i em quedo amb aquest fragment:

El segle XX també serà recordat per l’esclat del sexe. Mai la literatura eròtica havia vist tanta llum ni l’erotisme havia estat tan present en la literatura -i en el cinema, els anuncis, els programes de televisió, la música, Internet, les samarretes, les converses… Aconseguirem, amb aquest panorama, treure’ns de sobre la sentència de Josep Pla: “La literatura catalana és pobra de tendresa, de voluptuositat, d’erotisme i de pornografia distingida”?

Que passeu un bon cap de setmana!! 😀



A les rebaixes em vaig comprar un bikini nou d’aquella marca que m’agrada. He anat algun dia a la platja amb el M. que ja vaig dir que és un noi agradable de veure en banyador. Resulta que després del dia aquell de la ventada, jo esperava que fos ell qui truqués. I el noi no va despertar fins bastant després (també esperava que el truqués jo?). Ens hem anat veient algun cop però fins l’últim dia no havíem acabat de consumar mai res. Amb l’estiu i la caloreta, sembla que el tema es va posant interessant.

L’últim dia que vam anar junts a la platja, per exemple, vam estar fent el tontaina amb l’excusa de posar-nos crema a l’esquena. Poso la mà al foc que tota aquesta gent que ens fem sucar l’esquena quan anem acompanyats a la platja passem olímpicament de la crema si qui ens ha d’encremar no ens agrada. Després d’haver-nos tocat les espatlles sembla que va començar a créixer la tensió. Ens vam remullar encara molt innocentment i en tornar a la tovallola ja semblava que la guerra era a punt d’esclatar. I abans que m’esclatés als morros, vaig optar per provocar-la.

Una de les coses que m’agraden de tontejar amb els nois a la platja, és quan han de començar a fer maniobres perquè el banyador no els amaga l’erecció. I és clar que això encara m’anima més a continuar. Aquesta vegada, vaig declarar la guerra amb una mossegada al colze que va ser resposta amb una esgarrapada a la cuixa que va seguir amb pessigolles a l’esquena, que va derivar en una estirada calculada que em va desfer el cordill del bikini. Diguem que des d’aquell moment vaig començar a fer un topless provocat amb la intenció de provocar.

Amb tot això, la gent ja havia anat marxant de la cala, quedava alguna parella de turistes, i començava a refrescar. Un noi va fer l’últim intent d’encolomar-nos un parell de llaunes de cervesa (“serbesa, fanta, cola, biar”) i ho va aconseguir. A partir de llavors, suposo que imagineu que tot va precipitar-se i ens ho vam acabar muntant a la sorra amb la sensació (aquí hi havia part de la gràcia del tema) que ens miraven. Ell va incorporar-se i jo seia damunt seu amb el vestit posat que ens tapava les vergonyes. Donades les limitacions de mobilitat de la situació, la sorra que amenaçava d’entrar-nos per tot arreu i la sensació de ser observats, vam acabar-ho depressa i sense massa malabarismes. De camí al cotxe, encara em menjava a petons i jo em deixava fer!!



{28/07/2009}   Culpa

Sentiment de culpa per l’abandonament del blog: 25%

Ara fa setmanes que no dic res. Sí sí, ja sé que no s’ha de baixar el ritme perquè el públic és dispersa i s’ha de mantenir la gent interessada i blablabla. Lliçó apresa.

Recapitulant, la cap substituta va arribar a finals de gener per cobrir la baixa de manternitat de la cap habitual i va delegar-me un munt de feina. Va encolomar-me un projecte força gros perquè féssim conjuntament i vaig pensar que m’ho carregava tot a mi per no cagar-la massa ella. I va ser una mica així.

El que jo no podia preveure era que, de mica en mica, anessin pujant les temperatures generals (per allò d’anar avançant meteorològicament cap a la primavera) i que la quantitat de  pell que tapava la seva roba s’anés reduint. Així que, de mica en mica, el seu escot i les seves cames van anar descobrint-se a mesura que anava desant la roba d’hivern a l’armari. El resultat va ser un cos que em destarotava cada matí en entrar al despatx i davant del qual no era capaç de dir més de dues frases amb sentit. Un apunt important: hauríeu d’haver vist com li lluïa l’anell de casada. Un altre apunt important (i deixo el tema aquí i us l’explico un altra estona) és que quan només duia posat l’anell semblava que lluïa encara més. 😉

Aquest temps que he estat callada, les anades i vingudes amb la S. han continuat (i segueix sense saber l’adreça d’aquest blog, crec!). També van haver-hi algunes anades i vingudes amb el M. Us aniré posant al dia.

Encara queda algú per aquí?



et cetera